Amb la certesa d'un camí incert

Diumenge de nou... i abans de que acabe d'assumir que demà serà dilluns tornarà a ser divendres. Així, sense adonar-me'n, em passen les setmanes a la ciutat, a València.

Abans-d'ahir era setembre i ja hi ha llums de Nadal als carrers. I de tant en tant, em pregunte si estic seguint el camí correcte o si sols deixe anar els meus peus. Aquest és el meu present, un present marcat per la bipolaritat incerta i les contradiccions.
Mentre escric aquestes paraules que no se si tenen cap sentit, tampoc entenc perquè deixe anar les meues mans... És com una guerra, una guerra nova amb una imatge vella; pot ser, la mateixa de sempre. Las mismas miradas perdidas y los mismos pasos sin futuro que caminan hacia un sitio que se llama lejos...

Ara que ho torne a recordar, hui és diumenge... Va, deu ser això!

[I de sobte m'abellix un tiramisú de llimona!]

...era gris igual que su vida. Una vida que, en apariencia, manejaba él con mano de hierro, pero que, en realidad, sólo recorría la ruta marcada por la más pura inercia, en la cuál, el paso que va delante no dirige la marcha, sino que, empujado por el que viene detrás, avanza porque no le queda otra alternativa; y así, un paso lleva al siguiente de la mano de la rutina, sin quererlo y sin querer evitarlo.
[El viaje íntimo de la locura]

La remor d'un poble

Sonen les dolçaines en la plaça de Sant Agustí, decenes de milers de persones volen fer sentir la veu. Les paraules cobren força, hem fet nostra la ciutat, ja s’enlairen les banderes per damunt dels nostres caps...

La nostra història és una història difícil i inexplicable: malgrat els casos de corrupció, el desgast urbanístic, l'educació patètica que patim, els intents d'ofegament de la nostra llengua i cultura, el segrest dels mitjans públics, la manipulació mediàtica i un llistat de coses que no acabaria mai d'escriure, la societat valenciana continua endormiscada, sense voler obrir els ulls. Ja és igual si ens destrossen la nostra terra, si ens fan ser uns analfabets o si ens furten els nostres diners, el senyor Camps i tota la seua elit segueixen sent aclamats i recolzats per la gran majoria de valencians i valencianes.

Però ahir una xicoteta remor es va deixar sentir pels carrers de València. Desenes de milers de persones eixiren al carrer per protestar contra els casos de corrupció que envolten el País Valencià, com els destapats arran el cas Gürtel, i per demanar la dimissió del Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps. I tot això, arran d'una campanya iniciada a la xarxa social Facebook pel Col·lectiu contra la Corrupció.

Em recorria una estranya, però molt bonica i plaentera sensació quan veia a totes les portades dels 'grans' diaris la preocupació pels casos de corrupció dels i les polítiques, quan veia les imatges de la Plaça de la Verge de València a arrebossar de gent i quan veia als titulars dels telenotícies de quasi totes les cadenes la gent clamant contra totes aquestes lacres del nostre país. Pareix que la societat valenciana comença a despertar...

Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble.

De com començar un viatge íntim cap a la bogeria...

En el jardín hay un cerezo dormido, pero parece muerto. Este otoño comenzó a sentirse apático, y la dejadez se apoderó de su espíritu. La vida, cansada de verle abúlico y desastrado, decidió que lo mejor sería que se tomaran un tiempo para reflexionar sobre su relación, y se marchó de vacaciones, dejándole en un estado de abatimiento que hizo que se fuera consumiendo poco a poco hasta que acabó por convertirse en lo que es ahora: el aletargado esqueleto de un cerezo; una osamenta de madera clavada al suelo, que sólo espera que regrese la vida.

És simplement la contraportada del primer llibre de Robe Iniesta (d'Extremoduro), El viaje íntimo de la locura. Sense revelar-nos res, ens deixa unes pinzellades de la qualitat de les seues lletres poètiques , que a mí senzillament m'apassionen. Demà espere poder-me fer amb ell i començar el meu propi viatge íntim, trobar-me dins la meua bogeria i, perquè no?, veure si m'inspire per donar-li un poc de vida al blog, que el tinc un poc deixat últimament...

Berri Txarrak, Payola!

Payola: (de l'anglès pall of all) és un pagament il·legal que exigeixen els amos de concessions de ràdio i musicalitzadors o productors musicals de les emissores a cantants o agrupacions musicals per a col·locar-los en la pauta de transmissió.

I amb aquest nom, que jo desconeixia per complet, els navarros Berri Txarrak tornen hui més forts que mai. I és que pareix ser que treball darrere treball, van superant-se. Encara no he tingut el gust de sentir-lo detingudament... però el poc que he sentit, em pareix impressionant!
Aquesta vegada, Payola ha estat gravat i produït per Estebe Albini en Chicago; amb nou baixista, David González; i a més, amb nova web, on es pot veure ja el videoclip del primer single, Maravillas, un homenatge a una xiqueta de Navarra, que amb 14 anys va ser violada i tirada a una cuneta per les tropes franquistes, davant del seu pare, a qui havien anat a buscar.

Sense dubte, un gran treball! :D Vos deixe el videoclip, a veure que vos pareix!

PD: El proper 26 de setembre el presentaran a València amb un concert, però jo espere veure-vos a totes i tots al Correllengua de Gandia!

Serà un setembre que durarà anys!

Carrers per perdre's... o per trobar-se, Benimaclet.

Serà blava i tranquil·la la mar
serà verda i espessa la vall
serà gran i dolça la muntanya
serà un setembre que durarà anys
gent de mar, de rius i de muntanyes
tindran tot i es parlarà de vida
les ciutats seran rius plens de gent
floriran flors i cants i alegries
floriran crits i cors i paraules
en el setembre que durarà anys
braços lliures i boques i mans!

(Les meues disculpes, Ovidi)

Demà serà setembre

Dilluns i 31 d'agost, ha passat l'estiu i demà serà setembre.
...i el pitjor de tot és que no se si alegrar-me o enrabiar-me amb el món.

Demà (o despús-demà) serà un altre dia.

València banyada

...frenada en sec i els dos a terra.

Poble i nostàlgia

Em vaig sorprendre. Just quan arribava a la porta de baix de ma casa, anit, em vaig trobar amb la meua cosina i veïna que feia un any o més que no veia, i no per la distància a la que vivim, sinó perquè ella s'ha casat i se'n ha anat a viure a Sevilla.

Vam acordar fer un cigarret baix la finca, mentre xarràvem un poc. Després de posar-nos un poc al dia i preguntar-nos tot allò de 'com estàs?, què tal per Sevilla?, tu que estàs fent ara?,...' ens posarem a recordar aquells temps a la finca...

Ja fa uns quants anys, a la finca s'estava a gust. Érem tots gent del poble, com una família. Al primer pis vivien dos famílies majors, a un d'ells la meua cosina. Dalt, al segon pis, és on vivíem nosaltres (i on vivim) i just enfront vivien el meu veí i amic Josep, de dos anys menys que jo, i la seua germana Bea, que en tenia vora tres més. Un poc més amunt, al tercer pis, vivia Lara, la meua novieta de la infància, i a l'últim pis Marta, una xica de uns 6 o 7 anys més que jo amb qui solia pujar a passar les vesprades mentre 'cuidava' de mi.

Donava gust. Encara recorde quan a les nits d'estiu eixíem tots a les finestres que donen al desllunat a fer la xarraeta d'abans de dormir i a fumar-nos els cigarrets que amagàvem als pares entre risses.

Ara? Ara ja res queda d'allò... de la finca han marxat tots. De fet, de tots els mencionats, sóc l'únic que queda. Submergit amb forasters nous amb qui, sense parlar-ne massa d'ells perquè em passaria tot un dia, directament no es pot conviure.

Em va entrar nostàlgia. No se ben bé perquè, però aquest sentiment és el que últimament tinc a flor de pell. Nostàlgia, de tot i de res, maleïda nostàlgia. El meu amic Marc se'n riuria prou de mi si em llegira...

Una història valenciana

Una cercavila pacífica i festiva passeja la flama de la llengua. Dolçaines i tabals. Joves i no tan joves. Famílies. Sopar i concert a la fresca. De sobte, ultres. En un carreró. Protegits per la indiferència d’agents antiavalots. I comencen a escridassar. I a insultar. I amenaçar. La festa se suspèn. Però la cercavila continua. No volen caure en la provocació. Però els provocadors s'envalenteixen. I la policia espanyola que s’ho mira. Tensió. Nervis.

I aleshores, pedres. Sobre les dolçaines i els tabals. Sobre els joves i no tan joves. Sobre les famílies. Una dona d'uns quaranta anys raja sang. Queda estesa a terra. És una regidora del Bloc d’un poble proper. Una pedrada li ha obert el cap. Els ultres s'inflen. Els ànims esclaten. No serà l'única agressió. Uns altres joves són amenaçats i perseguits pels carrers de la ciutat. Finalment, la policia identifica els ultres. Però res més. I tots cap a casa.

Un any després, una jutgessa els absol i sobreseu el cas perquè, textualment, 'no se llegó a producir la perturbación del orden que tales preceptos castigan, tal y como demuestra la nula intervención policial en los hechos, pese a estar presente en todo momento en los mismos'. Un cas ocorregut a Gandia i que se suma a l’allau d’agressions que enguany ha tornat a situar el País Valencià al capdavant de la violència ultra. Un exemple més de la vergonyosa impunitat que permet tupades, pintades, incendis, trets o bombes casolanes contra persones, casals, ateneus, llibreries o universitats.

Però, mentrestant, els polítics que ens governen, i que amb la passivitat ho alimenten, denuncien aquests dies als quatre vents les terribles agressions polítiques i mediàtiques que, per quatre regalets de no res, diuen que sofreixen. Persecució, diu el president. Totalitarisme, diu l’alcaldessa. Quina barra. I quin fàstic.

Per Xavi Sarrià a Vilaweb (Mail Obert).

No es pot negociar amb el dolor...

3 de juliol de 2006, 13:03h, Metro de València, Línia 1, estació de Jesús.
43 morts, 47 ferits, 0 responsables.

Tres anys després, el pitjor accident de metro ocorregut a Europa, queda ignorat per la ciutadania, pels mitjans de comunicació, per la justícia i per l'administració. Pareix que res no ha passat, no hi ha cap responsable, ningú diu cap cosa al respecte... tot queda condemnat a l'oblit. Sembla que a aquest país la justícia i la responsabilitat no hi tenen cabuda, no li interessen a ningú. Però cada dia 3 de cada més, al centre de València, es concentra l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol per mantindre viva la memòria de totes aquelles persones i per continuar exigint respostes.

[Línia 1 - Pau Alabajos (Teoria del Caos)]

València consternada, vestida de dol,
ciutat en penombra, sinistre juliol,
crespons i banderes, silenci sepucral,
semblants d'impotència que mai
no podrem oblidar.

Però com és possible? Com ha pogut passar?
La gent és pregunta i ningú vol parlar.
Prou de comèdies, volem la veritat.
Sabem que el govern té les mans
tacades de sang.

No es pot negociar amb el dolor,
ofendre les víctimes de l'accident,
sense pietat, sense compassió.
Aquesta és la gota que fa
vessar el got.

Per què tanta urgència en la investigació?
Per què tanta pressa? De què tenen por?
No n'hi ha responsables, no n'hi ha dimissions,
democràcia tocada de mort.

València consternada, vestida de dol,
ciutat en penombra, sinistre juliol,
crespons i banderes, silenci sepucral,
semblants d'impotència que mai
no podrem oblidar.

No es pot negociar amb el dolor,
ofendre les víctimes de l'accident,
sense pietat, sense compassió.
Aquesta és la gota que fa
vessar el got.

No cal buscar nous arguments
per creuar les fronteres de la indignació.
Alcem tots la veu amb convicció,
paraules en l'aire, terratrèmols en el cor.

En memòria de tots i totes les oblidades!